Cercant per xarxa el concert per a violoncel de Dvorak, m'he trobat una versió orquestral de Paavo Järvi i un violoncelista francès, òbviament si es tracta de l'Orquestra de París i La Salle Pleyel: Gautier Capuçon.
Però com que no m'agrada quedar-me amb la seva versió -coneixent-li els tics d'inventar-se coses que no existeixen- he volgut trobar una d'històrica: Celibidache a la batuta i la solista , Jacqueline Du Pré -i gravació en directe. Sabent que Celibidache se li donava molt bé la concepció orquestral més lenta, la presentació dels temes que desenvoluparà el violoncel és més curta -vull dir més ràpida- que la d'en Paavo Järvi; aquest en canvi, el tempo general és àgil i tots els instruments, com a característica seva, sobresurten proporcionalment i aïllats del tuti orquestral quan els toca. Amb Celibidache queda força diluït -posem que la gravació és del 67-.
La confecció de la dinàmica orquestral amb Celibidache és més solemne que no pas en Järvi i Du Pré hi encaixa perfectament amb un compàs força ben marcat -o quadrat, sobretot l'acabament del primer moviment. El solista triat per Järvi, un francès, sembla ser un ninot a la voluntat de Järvi, un afeccionat a la grandiositat i brillantor sonora de l'orquestra i a voler sobresortir excessivament.
La dinàmica del segon moviment es manté a la seva manera i per separat de cada una de les versions. La d'en Celibidache és més "cantabile" i per tant més lenta, mentre que la d'en Järvi és més contundent. Però paradoxalment, els tutis oriquestrals d'en Celibidache són més punyents....La cadença de Capuçon està fora de lloc de la melodiositat del segon temps, mentre que la de la Jaqueline Du Pré, si en fa, està més en sintonia de Dvorak.
Al tercer temps, en Järvi s'enfila de seguida amb un crescendo espectacular; i tot plegat semblava temps de vals, en voler-ho fer massa majestuós...una altra de les seves inventcions fora de guió -de partitura-. Celibidache és més progressiu i molt marcat, gairebé com una Marxa, ( és un 2/4). Al final, Du Pré utilitza un retardant, allarga el moment amb una vivor dramàtica, per trobar-se amb l'orquestra que sentenciarà sense presses a pas de 2/4. Capuçon romanceja massa i Järvi li falta notes pel final que és massa precipitat.
Vosaltres mateixos. Compareu. El Passat li passa la mà per la ara al present. Jacqueline Du Pré, per sempre!
