Una vegada a Universitat em va passar un cas com un cabàs.
Al pla d'estudis que em va tocar pair fèiem Història de la Música. A la primera part estava dedicada al món antic i a la música medieval i, fèiem això, Història.
A la segona part de l'assignatura, vam tenir una professora que ens va acostar a la veritable música a través de les Formes Musicals, és a dir de la Forma Sonata a través de la Història de la Música.
Una composició estructurada en:
-
Exposició: Format per un Tema A, un pont i, un tema B.
-
Desenvolupament: Normalment desenvolupa un dels dos temes de l'exposició, sobretot el tema B, amb modulacions tonals.
-
Reexposició:Aparició d'una variant del tema A -o de vegades el mateix tema A inicial-, un pont i el tema B. I finalment una coda, que és una recapitulació de tots els temes exposats.
L'assignatura es basava en audicions musicals.
En un moment donat, ens fa escoltar una obertura.
El primer que feia la dona, era preguntar-ho als "músics".
Un que estudiava violoncel va dir:
Això és Berlioz....
No això no és Berlioz...qui ho sap?
Jo no era pas músic, simplement m'agradava sentir-la i gaudir-la amb plenitud. Vaig aixecar la mà, indecisa per timidesa i vaig dir:
Obertura per un Festival Acadèmic de Johannes Brahms. Op. 80.
Molt bé.
L'estil de Brahms és molt característic al de Berlioz i aquest estil és molt diferent.
Com ja ho diu la paraula, són diferents harmonitzacions d'Himnes acadèmics/Universitaris.
Brahms:
[https://www.youtube.com/watch?v=YjsjQjOeW1o]
Compareu amb Berlioz.