Ahir vaig trencar la rutina.
Vaig anar a un assaig de la Cobla Vila d'Olesa. Per sort tenen un director que és parent de ma mare però bastant llunyà -també és diu Llongueres, Francesc Llongueres que estudià amb Celibidache.
Els va dirigir un assaig perquè dilluns tenen concert i un de la cobla ha fet uns arranjaments de peces clàssiques "Les 4 Estaions de Vivaldi" i el "Vals de les flors" del Trencanous de Txaikovsky.
Va ser curiós que en un moment determinat, hi havia un guirigall considerable. Uns tocaven més fort i els altres no se'ls sentia. I jo vaig pensar. S'han de desenganxar.... els que poden tocar a tota potència no ho fan...I sí, als fiscorns els va demanar més potència i els de la canya -tibles i tenores- més fluix. Coincidències.
Una altra coincidència va ser que toquen un estil massa quadrat -la sardana ja s'ho porta- i la música clàssica no ho permet, necessita més suavitat en el fraseig. Aquí també vam coincidir.
Ell no porta una idea clara abans de començar -com jo, potser- i improvisa mentre escolta com toquen els músics. Jo potser també ho faria igual....
Hi va haver un moment que les meves mans també s'haurien posat a dirigit. Sempre seré una directora frustrada....