Als qui no hi estem gaire ficats amb teoria musical i jo en sóc una, ens expliquen que Liszt comença a divagar amb la tonalitat, que no la defineix.
Ens trobem amb un Mozart que ens interpreta un quartet, la seva manera de jugar l'ambigüitat tonal amb un quartet anomentat "de la dissonància" i és cert, es nota amb la sev introducció però la idea no va ser seva...
Haydn té la simfonia núm. 81 que en el seu primer moviment té un pedal que fa distorsionar la resta de la melodia. A més, té uns acords que semblen no estar "afinats". Sonen malament. Al minuetto també.
I això és un joc... i en aquella èopca n'eren molt de bromistes.
Scordatura és una manera de dir Desafinat i no apareix justament al classicisme sinó al Renaixement amb von Biber, violinista, autor de la Missa Salis Burgensis que fa temps us vaig posar.
Però ara toca Haydn i Hogwood, amb la simfonia núm. 81 amb instruments originals i una afinació més baixa que la faria servir Järvi, per exemple.
